FLORS PER A L'ALGERNON - Daniel Keyes

Desprès de recerca infructuosa del llibre de Daniel Keyes en castellà he trobat un exemplar publicar per l’editorial Cruïlla i he aconseguit llegir-lo en una edició bastant decent.

Flors per a l’Algernon és un bon llibre, amb una història sensible i a la vegada de moments durs. L’autor fa un anàlisi sobre el rebuig social i la marginació tants del genis i privilegiats com dels menys afavorits, un clar advertiment cap als científics que juguen a ser déu i un avís dels perills de la llibertat, de trencar les nostres cadenes i enfrontar-nos a un món que por ser aterridor; de vegades és millor ser un presoner que no un home lliure.

Flors per a l’Algernon ens conta la història de Charlie Gordon, un noi de 32 anys amb un retard mental. La vida d’en Charlie transcorre tranquil·la, treballa en una fleca de pa des de molt jove i al vespre acudeix a una escola especial per a gent amb retard on aprèn a llegir i escriure. Charlie és sotmès a una operació per a augmentar la seva intel·ligència, l’experiment resulta un èxit total, això li fa augmentar la seva capacitat de memòria i la intel·ligència. Poc a poc descobreix la realitat que l’envolta, descobreix que els seus amics són uns mediocres sense cap cultura que tant sol veuen a Charlie com a algú per a descarregar a sobre d’ell les seves frustracions.

Charlie va anotant en un diari tot allò que li va succeint, d’aquesta manera va recordant passatges de la seva infantesa des del record i l’associació d’idees. En poc temps es converteix en un geni, però això no el converteix en millor persona, al contrari, es torna distant amb la gent que l’ha ajudat. Quan Charlie descobreix que els efectes de l’operació no són permanents i que poc a poc torna a convertir-se en que era abans, aleshores decideix trobar a la seva família que el va abandonar de petit avergonyits pel seu retard. A tot això s’ha d’afegir una bella i tràgica història d’amor.

La història està escrita en forma d’un diari autobiogràfic, en capítols que són els informes de progrés que Charlie fa pe als doctor i psicòlegs. Que sigui narrat en primera persona en fa sentir el fets d’una manera més propera, el protagonista es presenta com a un ésser desvalgut encara que amb un punt d’innocència i bondat que ens fa a l’instant simpatitzar amb ell.

La història d’en Charlie toca molts temes, però per sobre de tot parla de la privació de la capacitat emocional. Quan en Charlie es torna intel·ligent, recupera els records de la seva infància, és quan per primera vegada a la seva vida comença a ser infeliç. La intel·ligència i tot el ventall de noves emocions i sensacions que descobreix no l’ajuden a ser feliç, al contrari, el converteixen en una persona pitjor, amb més necessitats materials i afectives.

El final de la història, tot i que és una miqueta trist, m’agrada, em sembla una bona manera d’acabar el llibre. La “moraleja” final amb missatge idealista amb el concepte de que un deu aprendre a acceptar-se tal com és edulcora el resultat del final del llibre.